Cada vegada se’m fa més dur això de viatjar. No és pel tràfec que suposa condensar la roba de set dies en menys de deu kilos, ni per haver de suportar un trajecte d’avió amb les promocions de Ryanair com a banda sonora. Ni tan sols és pel mal de cap que sempre se’m posa després d’una nit de dormir poc i sotmetre al meu cos a pressions elevades. Sens dubte, la part més dura d’un viatge sempre, sempre és la tornada.

En aquest cas, set dies i poc més de dues hores de solcar els cels m’han permès redescobrir un petit país que vaig conèixer ara fa dos anys. Perdut a consciència entre Itàlia, Àustria i Croàcia, Eslovènia se m’ha transformat en un xicotet somni avui en dia inabastable. A la confortable ombra de l’Europa més eficient, els eslovens viuen sense gaire problemes amb una economia que creix cada any, un atur envejable per qualsevol altre estat i dins d’un anonimat dins de la zona euro (on són dels últims incorporats) que pretenen mantenir tant com els siga possible.

La vida a la ciutat de Ljubljana es desenvolupa a les ribes d’un canal, amb bicicletes incloses al més pur estil holandès. De fet, se’n diu de la capital eslovena que és una petita Amsterdam. Ací, entre gots de cervesa sempre superiors a mig litre, la música, la pintura, la literatura i les arts en general brollen de qualsevol cantonada.

Una ciutat viva, jove i que bull amb molta llum s’estén sota i front nosaltres oferint tot un ventall d’oportunitats. Un oci saludable que et porta amunt i avall sense perdre detall ni voler fer-ho de cap manera. Galeries d’art improvisades, concerts de música a les portes dels locals que concentren en pocs minuts centenars de persones, i una gran quantitat de llibreries i tendes de discs ocupen tot el centre històric. Malgrat tot, el dia sempre té 24 hores i has d’escollir bé que fer amb els set dies que tens per davant.

Quan eixos set dies passen, tornes a passar el suplici de l’avió però aquesta vegada satisfeta per tot allò que t’emportes més endins dels teus ulls, en aquesta ocasió sense límit de pes.

Però de nou, l’alegria ens dura ben poc, tan poc com posen el peu a casa.

Per ací sembla que les coses han seguit el seu ritme habitual. Alguna trompa d’aigua d’eixes típiques de l’estiu i molta calor. El carrer un poc menys atabalat pels cotxes, tots els mateixos que han quedat bruts després de la turmenta de terra.

La bufetada més forta te l’emportes al llegir els diaris de nou, com tots els dies. Com que no n’has tingut prou de seguir l’evolució de la “prima” des de l’hostal eslovè, ara et sents obligada a endinsar-te a l’actualitat local.

De nou, l’estiu alcoià se’ns presenta apassionant. Caus del cel on has viscut els últims set dies i t’estampes a la terra més amarga. El ‘Alcoy te mueve’, per sort, ens va deixar entre un niu de despropòsits i barbaritats. Però de nou la falta d’imaginació i implicació ens troba amb les sabates descordades, quan ens pensàvem que anàvem a arrancar a córrer. Ens aturem, una vegada més, buscant la fórmula per fer-nos el nus.

La participació s’ha quedat pel camí, com quasi sempre, i la programació cultural per a l’estiu dels alcoians és un conglomerat estrany i un còctel molt poc apetitós. No sóc de les qui acostuma a queixar-se de bades, no m’agrada, però com ja va passar l’any passat, ens l’han tornada a fer. I si en aquell moment la falta de temps per a l’organització podia ser una excusa, en aquest cas no hi ha excusa que ens puga valdre. Tampoc em val que es jugue la carta del pressupost (eixe que no sabem si esperen presentar quan Espanya guanye l’Eurocopa, per això del ‘pan y el circo’), fins i tot els 12.000 euros que van a gastar-se em semblen molts per al que va a fer-se i del que podrem gaudir.

Amb tot, malgrat que no tinguem canal ni bicicletes pels carrers, tinc l’esperança que algun dia Alcoi ens puga oferir tot allò que molts de nosaltres portem anys esperant i havent de gaudir sempre fóra de casa.